El Mahjong Solitaire sovint es percep com un joc oriental antic, però en la seva forma habitual és sobretot un trencaclosques d’ordinador. Fa servir fitxes del mahjong clàssic, però les seves regles gairebé no tenen relació amb el joc tradicional per a diversos jugadors. La seva història va començar en l’entorn digital i aviat el va convertir en un gènere reconeixible de joc en solitari.
La història del Mahjong Solitaire
Per què no és mahjong clàssic
El mahjong tradicional és un joc de taula per a diversos participants. El Mahjong Solitaire, en canvi, és un trencaclosques individual: el jugador tria parelles de fitxes iguals, obertes i lliures, i buida el tauler a poc a poc.
Un trencaclosques pensat per a la pantalla
La mecànica encaixa molt bé amb l’ordinador. El programa crea una disposició en capes, mostra les fitxes, elimina parelles i permet començar una partida nova sense col·locar manualment 144 fitxes.
PLATO i Brodie Lockard
La història moderna s’associa normalment amb Brodie Lockard. El 1981 va crear Mah-Jongg per al sistema PLATO, amb les bases del gènere: capes, eliminació de parelles, fitxes disponibles només si són lliures i objectiu de netejar tot el camp.
Shanghai d’Activision
El 1986 Activision va publicar Shanghai, que va portar la idea als ordinadors domèstics. La figura piramidal anomenada sovint «tortuga» es va convertir en un símbol del Mahjong Solitaire.
Per què va continuar sent popular
El joc no exigeix conèixer el mahjong tradicional, però tampoc és mecànic. Una parella triada malament pot bloquejar fitxes importants, per això cada moviment influeix en la resta de la partida.
La història del Mahjong Solitaire no és la d’un antic joc d’atzar, sinó la d’una adaptació informàtica reeixida del material visual del mahjong clàssic.
Amb el temps ha canviat de noms, plataformes i interfícies, però ha mantingut el principi central: trobar parelles lliures i buidar gradualment el tauler.